Xavier Alern: «Opus One és un grup pensat per a interpretar la música de Mike Oldfield»

copyright@Núria Aguadé

Nº 717. Xavier Alern és un músic català, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona fins l'any 1923, actualment treballa al Conservatori dels Pirineus, que fa molts anys que viu immers al món de la música. Després d’experiències amb la música antiga i renaixentista, a principis de la dècada actual se li va acudir pegar-li una volta a la seva carrera i retre-li un homenatge a un músic, universalment famós i ara retirat, o això crec jo, la qual música sempre li va agradar: Mike Oldfield (Reading, Anglaterra, 1953). En uns pocs dies Xavier va certificar la seva idea amb la creació d’un projecte musical anomenat Opus One, on un bon grapat de músics de primer nivell es fixaren com a propòsit únic tocar les obres del músic anglès. I així han anat fent concerts amb peces tan conegudes com Tubular Bells, Ommadawn i Hergest Ridge. Dins d’aquests concerts, el passat 27 d’abril Opus One va tocar al Teatre de la Rambleta de València, quasi ple de gom a gom, molts aplaudiments i repetició de bisos, on interpretaren Tubular Bells i una selecció de temes «oldfinians» més curts, però ben coneguts. En acabar l’acte, mentre els músics plegaven els seus instruments, aparaularem una entrevista telefònica per a uns dies després. Aquesta és la transcripció de la nostra conversa, duta a terme la tarda del darrer dimecres del passat mes d’abril. Hi havia uns quants temes interessants al damunt de la taula. La gravadora els va registrar tots. O això crec jo.

Xavier, crec que des de la teva infantesa t’agradava la música. Què significa la música per a tu?

Doncs mira, no ho sé. En aquella època no tenia clar què volia fer. La meva opció primera va ser Belles Arts, però al final per un seguit de circumstàncies em vaig decidir per estudiar música. Però no ho tenia molt clar, perquè també volia fer Filosofia, que la vaig estudiar després. Òbviament, a hores d’ara, ja la música és la meva vida, per dir-ho d’alguna manera. Encara que jo tinc moltes altres coses que també m’agraden, però pot ser que la música és a la que més m’hi dedico professionalment.

També has sigut professor de música. Actualment, es pot viure de la música a l’estat espanyol?

És molt complicat. Aviam, poden viure únicament de fer música els grans intèrprets i, en el cas de la música moderna, els professionals que estan molt valorats i toquen constantment, ara amb un grup, després amb un altre, avui amb un artista, demà amb un altre. La resta, és a dir, més o menys tots, trampegen entre la docència i els concerts. És clar que com més concerts menys docència i a l'inrevés.

Tu has treballat com intèrpret dins del terreny de la música clàssica i renaixentista, què t'ha semblat la teva experiència?

Bé, quan vaig acabar la carrera de guitarra ja tenia molt d’interès en la música clàssica. En acabant, vaig penjar la guitarra i vaig començar a estudiar instruments antics, fins i tot vaig estudiar Musicologia i em vaig doctorar amb una especialitat de Música del Renaixement. Són tipus d’estils que continuen interessant-me. De fet, aquest estiu faig concerts del Renaixement. Però són coses una mica diferents. Pensa que quan vaig començar amb el Tubular Bells jo no havia tocat la guitarra elèctrica potser des de feia quaranta anys. Va significar agafar uns instruments que havia abandonat quan era molt jove i bé, alhora, ho faig tot, una mica com puc [somriure].

Com es creua el Tubular Bells en el teu camí? Com descobreixes tu Mike Oldfield?

Va ser molt divertit. Jo tenia tretze anys quan va sortir el Crises, amb Moonlight Shadow que sonava per totes les ràdios. Aleshores jo era quasi un nen i vaig demanar als meus pares que me’l compraren en cinta. Llavors me'l vaig escoltar bé i em vaig adonar que m’agradava més la primera cara que la segona, on eren tots els grans èxits, perquè hi havia un tema instrumental llarg. I ho vaig comentar amb un noi que anava a la meva classe, i ara és crític musical, que em va dir «doncs ja veuràs quan escoltis el Tubular Bells». Això es va gravar al meu cervell i, amb la setmanada, vaig comprar el Tubular. Em vaig quedar de pedra i recordo que vaig pensar: això es pot fer? No tenia jo encara prou maduresa musical i Tubular Bells em va costar una mica, però em va atrapar. Tot seguit comprí els discos anteriors i vaig quedar-me molt enganxat.

copyright@Mario Wurzsburguer

Què va significar l'Oldfield dins del panorama de la música pop dels anys setanta? Quines coses li fan diferent respecte d’altres grups com Gènesis, King Crimson o Pink Floyd?

Crec que Mike Oldfield té molta més personalitat. Ell ja havia viscut l’experiència del rock psicodèlic amb Kevin Ayers i havia conegut tot l’ambient de Canterbury, Soft Machine, Robert Wyatt i tots aquests i, a banda de la seva «formació» com a guitarrista de folk, l’Oldfield tenia l’oïda posada a la música clàssica. Crec que aquesta és la diferència. Ell, encara que amb instruments moderns, posseïa un concepte simfònic de la música i el Tubular Bells és una mostra d’això. Jo he arribat a especular que a casa seva hi havia algun disc amb grans èxits de música clàssica o tres o quatre dics solts, perquè clarament aquí veus la influència de Bach, del Bolero de Ravel, del cant gregorià… Tot això ell ho va sintetitzar i a Tubular Bells ho va posar al costat d'elements del blues, del folk, de la música psicodèlica... D’altra banda, Mike Oldfield és una persona sola, no és un grup. Des del meu punt de vista i, sense llevar-les mèrits, perquè m’agraden prou, Pink Floyd és un grup que fa cançons, algunes les allarguen afegint-les diversos elements, però no deixen de fer cançons. Si comparem Tubular amb The Dark Side of The Moon, que sortiren el mateix any, trobem que no tenen res a veure, són coses completament diferents.

Oldfield va tenir una vida familiar molt complicada i dolenta. Es podria pensar que el Tubular és el crit d'un adolescent, atabalat, desorientat, que demana auxili, com dient: «Em dic Mike Oldfield i sé fer música. Sentiu-me i ajudeu-me a canviar la meva vida.»

Bé, en diferents ocasions ell ha dit que no n'hi ha un perquè del Tubular Bells. Mai no ha explicat una raó concreta per fer-ho. I és simplement música. Jo crec que Tubular Bells és un compendi de petites composicions, que havia anat fent des dels seus quinze o setze anys fins als divuit, i al final les ha encaixades una mica com ha pogut, incloent-hi un component prou important d’improvisació. Penso també que tota la part final, amb els sols, és improvisat, així com el «Hornpipe», que va afegir a l’últim moment, perquè li faltaven minuts de música. Sembla que no, però amb el temps he anat treballant amb bastants cantants que han col·laborat amb l’Oldfield i t’expliquen aspectes de la seva manera de fer les coses i crec que ell improvisa molt més del que sembla. A l’estudi prova prou coses, unes les manté, altres les trau, i si l’analitzes bé, t’adones que en alguns llocs s’ha deixat un compàs, un temps, i tot això és perquè ell va directe, tirant cap endavant i, de vegades, no s’atura. A l’Hergest Ridge, quan entren les flautes és un compàs de cinc temps, quan tota la primera part són compassos de quatre. Se li va colar [un riure breu], però li semblà bé i ho va deixar així.

Sí, però de tots aquests detalls t’adones tu, que ets músic, fas música i, a més a més, estudies i treballes l’obra de l’Oldfield.

És clar, en Ommadawn també hi ha un passatge al final de la primera part, que té una seqüència de baixos repetitiva i jo me les vaig veure i me les vaig desitjar per a traure-la, no perquè fora difícil, sinó perquè cada vegada ho feia diferent. I era completament imprevisible quan ho faria d’una manera o d’altra, ell només va posar en marxa el magnetòfon, començà a tocar i, durant el camí, ho va fer com li donava la gana. I si ho hagués tornat a fer, ho hauria gravat diferent. A la seva música tu trobes que hi ha coses molt elaborades i d’altres que estan fetes amb molta improvisació.

copyright@hermezo26

Canviem a Opus One, com surt la idea de formar aquest grup i quan va començar aquesta aventura?

Va ser una idea meva. Vaig arribar a un punt de la meva vida on no estava massa satisfet amb el que feia, ni amb el meu treball a la universitat ni al conservatori. Faltaven un parell d’anys pel cinquantenari del Tubular i, doncs, vaig pensar, d’una banda, que em venia de gust fer aquesta música, encara que llavors no tenia ni una guitarra elèctrica; i per altra, creia que, d’alguna manera, s’havia d’agrair a Mike Oldfield tot el que havia fet. Aleshores vaig posar-me en contacte amb uns amics i antics companys del conservatori, exalumnes fins i tot, i de seguida vaig muntar la formació.

Quants músics componen Opus One? Són gent fixa o va entrant i sortint?

Sí, van entrant i sortint, malgrat que el nucli del principi encara hi és. Això es va allargant i duem tres anys prou durs. Hem assajat molt, de vegades, no acabem de tenir tots els concerts que voldríem i hi ha gent que diu que això ja no l’interessa més o no pot continuar pel que sigui. Al principi érem tretze i ara som dotze, sense oblidar també que no tots tenen la mateixa disponibilitat sempre, i per això disposem d’uns quants músics preparats per a fer substitucions puntuals.

Tu has decidit tocar només que les obres de l'Oldfield i no compondre res de nou al seu estil, com per exemple sí que fa el guitarrista Robert Reed.

Som col·legues del Rob. És un tio molt maco i l'hem convidat a tocar algun concert amb nosaltres… Aviam, el que jo he fet és transcriure les seves obres, perquè Mike Oldfield no té partitures. Ara bé, per altre costat, estic preparant un disc meu. Em trobo al procés de buscar cantants i m’agradaria que s'afegiren algunes veus que han actuat amb l’Oldfield. Però tot això va a banda de 'Opus One', perquè el grup només es dedica a interpretar la música de l’anglès, no la meva.

Acabes de dir-ho: no hi ha partitures de les obres de l’Oldfield. Això és un aspecte molt cridaner, especialment perquè parlem d’un músic molt important i em pregunto com és possible? Les han furtades?

No, no, Mike Oldfield mai ha escrit les seves obres en partitures. Ell sap escriure música, però a un nivell molt rudimentari. Llavors, les idees i melodies que se li acuden, encara que les escriu, prefereix gravar-les per capes, tancant-se al seu estudi. I només es pot trobar l’arranjament que va fer David Bedford del Tubular Bells Orquestral. Amb l’Hergest Ridge estem al mateix cas, perquè vaig parlar amb la filla de David Bedford i em digué que no hi havia partitures. Aleshores, si tu vols tocar les seves obres has de fer-te-les tu mateix.

Aleshores, cada vegada que vols assajar una peça nova, el treball preparatori deu de ser immens, oi?

Sí, és brutal.

I en aquest assumpte la IA no et pot ajudar?

No, no, en absolut. Això cal fer-ho personalment, perquè jo em refio molt més de la meva oïda que de la IA.

Ja heu tocat en molts llocs de l'estat espanyol. Al febrer de l’any passat actuareu al Palau de la Música Catalana. Per a un artista català com tu, que fa música contemporània, què va significar aquesta fita, aquesta oportunitat?

Quan ens varen acceptar la nostra proposta jo em vaig quedar bastant de pedra, perquè a mi em coneixien al Palau com a musicòleg, ja que havia col·laborat amb la seva revista, i no com a intèrpret. Llavors el director del Palau i la directora adjunta cregueren en nosaltres i va constituir una il·lusió tremenda. Va ser la primera actuació en públic que vam tenir. Abans havien fet un concert en streaming al Sincrotró que hi ha aquí, a Bellaterra, amb gairebé cinc mil persones veient-lo en directe i, fins ara, duem un milió sis-centes mil visualitzacions com a mínim. Va ser una producció feta a mitges entre la Universitat Autònoma de Barcelona i jo. Però no esperaven tanta repercussió, ni de bon tros, i ens va cridar l’atenció que, de cop i volta, cinc mil persones s’interessaven per un grup que no coneixia ningú. Va ser molt bo, perquè ja teníem programat el concert del Palau per a mes i mig més tard i, de sobte, les entrades s’esgotaren en pocs dies. El vídeo d’aquest concert es pot trobar a YouTube, a la pàgina de la UAB.

Tinc entès que heu repetit l’experiència al Palau.

Sí, ja hem tocat allí quatre vegades. Des que va començar aquesta aventura hem fet coses extraordinàries per a nosaltres, coses que mai hauríem imaginat, com tocar a l’Auditorio Nacional de Madrid. I això no està tancat de cap manera, perquè a mi m’agradaria tocar en altres escenaris, com el Teatre Olympia de París per citar algun altre lloc emblemàtic.

Quants músics formen Opus One? Són gent fixa o que va entrant i sortint?

Sí, la gent va entrant i sortint, malgrat que el nucli del principi encara hi és. Duem tres anys prou durs. Hem assajat molt i no acabem de tenir tots els concerts que voldríem. Hi ha gent que diu que això ja no l’interessa més o no pot continuar pel que sigui. Al principi érem tretze i ara en som dotze, sense oblidar també que no tots tenen la mateixa disponibilitat sempre, i per això disposem d’uns quants músics preparats per a fer substitucions puntuals.

El públic «oldfinià» és amant de la música en general o són mitòmans, com els fans d'un equip de futbol, i van on hi ha concerts amb música de l'Oldfield?

Aviam, crec que hi ha les dues coses. Sí que és veritat que tenim públic molt fan de Mike Oldfield, però, d'altra banda, hi ha també un bon grapat de públic general. Això també depèn de moltes coses: per exemple, de la campanya que es faci. El desembre passat vam tocar a l’auditori del Forum amb la Maggie Reilly i la Niki Lamborn, dues cantants de l’Oldfield, i hi va venir molta gent. I no tots eren superseguidors de l’Oldfield, perquè ens van arribar molts comentaris de gent que no el coneixia i que les va agradar molt. Però en llocs més petits i amb campanyes publicitaries més reduïdes qui se n’assabenta sobretot són els seguidors de Mike Oldfield que, a més, estan contínuament pendents de les xarxes, que és on es penja el gruix de la publicitat.

Sota el teu criteri, el Tubular Bells’ha envellit bé?

I tant! Sí, crec que és una música completament actual.

Especulem una mica: creus que a la gent d’avui, acostumada al reggaeton i altres músiques semblants, li agradaria que es publiqués ara un disc com el Tubular Bells? Tindria èxit?

Crec que no l’entendria. Hi ha una cosa que se’n diu l’univers sonor. Si tu estàs acostumat a sentir música d'una certa complexitat i a valorar-la, diguem-ne els aficionats a la música clàssica, escoltar Tubular Bells és més fàcil d’entendre. Però si es tracta d’una persona que tot el que ha sentit és completament igual, composicions de melodies amb dos compassos, amb el mateix ritme, crec que això seria bastant difícil. Encara més, ara et trobes amb persones que no tenen cap mena de curiositat musical, gent que fa sonar contínuament el mòbil com si fos una banda sonora. Fixa’t que avui el concepte d’alta fidelitat s’ha perdut, no existeix. Ara ningú té un equip de qualitat a casa, on pugui sentir la música en un moment concret, tombat al sofà, quan tot està el silenci. La gent viu constantment amb el soroll de fons, sense posar-hi molta atenció. El concepte d’escoltar música ha canviat de manera radical a les últimes dècades.

Mike Oldfield és un músic especial que aconsegueix que, grups com el teu, Opus One, o com Fadalack, es consagren només a tocar obres seves?

Allò de Fadalack és una cosa extraordinària, perquè ells ho fan completament per amor a l’art i sempre toquen a Cox. Jo tinc una visió empresarial que no sé si ells la tenen, però el nivell de qualitat que han arribat a assolir és inqüestionable.

Mai havia imaginat jo que les campanes, a banda de cridar a missa o per avisar que arribaven els pirates, aprofitarien per a fer música. Hi haurà més, suposo, però de cop només recordo dues obres, ‘L’Obertura 1812’ de Txaikovski i ‘Campanes a la pradera’ de Ketèlbey, on les campanetes tenen un paper important. L’Oldfield els va traure un bon profit, oi?

[Un riure suau, divertit] Sí i si no has vist el documental de la BBC al voltant dels quaranta anys del Tubular, mira-te’l, perquè està molt bé i en ell t’explica l’assumpte de les campanes. Surt el Richard Branson dient «qui ens havia de dir que gràcies a aquest instrument concret Virgin arribaria a l’espai» [Un altre riure suau].

Heu fet versions del Tubular, Hergest Ridge, Ommadawn i temes més curts de l'Oldfield, què ve ara? Cap a on caminen les passes d’Opus One, dins del món de la música?

A veure, de moment estem centrats a la temporada vinent. Tenim dos promotors que ens estan buscant bastants concerts i el nostre objectiu és fer-los. És un tema molt delicat, perquè parlem d’una música que no està de moda i ens estem jugant els quartos. Aleshores, estem concentrats en això. Certament, a mi m’agradaria molt tocar Incantatations, el que passa és que Incantations té molta feina i treure’t un àlbum com aquest per a un sol concert no surt a compte. Jo no em posaria amb aquest treball si no tingués la garantia d’un nombre suficient de concerts. El mateix ens passa amb Ommadawn i Hergest Ridge, que estem tractant de promocionar-los, perquè hem fet una quantitat d’assajos increïble per preparar-los, però només els hem tocat en un i dos concerts, respectivament fins ara. Al Palau de la Música de Barcelona i no perquè ho digui jo, ens va sortir un Ommadawn espectacular i el Palau quasi es va vindre a terra.

copyright@hermezo2026

Crida l’atenció que us comporteu totalment com una orquestra tradicional, de fet ho sou, però
amb una novetat: no teniu cap director endavant i, a més a més, hi ha poques partitures (o tauletes tàctils) als faristols.

Jo escric les partitures i a cadascú li envio la seva part. Als assajos jo dono les instruccions que estimo adequades, però Opus One respon més bé a una concepció coral, perquè al grup hi ha molt bons músics i també hi ha molta opinió. Sí que és veritat que jo soc qui conec més la música de l’Oldfield, però, de fet, quan toquem en directe, no fa falta dirigir. Amb l’Hergest Ridge sí que ho he fet, perquè quan, al final de la primera part, surt el cor sí que he hagut que donar les entrades i a l’Ommadawn també he dirigit la percussió, però en general no cal fer-ho.

Xavier, acabem. Com a professional de la música que ets, què ha aportat el músic anglès a la teva carrera musical?

No ho sé. Pel camí he après moltes coses tècniques. Abans et deia que no havia tocat la guitarra elèctrica des que tenia divuit anys i ara he tornat a ella. M’he posat al dia en tecnologia, he hagut de comprar molts aparells i aplicacions i aprendre com funcionen, tot molt interessant… Però sí que puc dir que li he fet una volta a la meva carrera. Abans de 2023, jo era un professor universitari i d’un conservatori que tenia un concepte de música antiga. En ma vida havia somniat tocar al Palau de la Música i, molt menys, omplir-lo amb un projecte propi. Hi va haver gent que em va dir que mai havia pensat que escoltaria Tubular Bells i Ommadawn al Palau i els he dit que jo tampoc ho pensava i menys tocant jo mateix. Aquestes són coses que, d’alguna manera, m’han produït molta satisfacció. 

Herme Cerezo/Diario SIGLO XXI/10/05/2026

Si voleu llegir aquesta entrevista en castella, cliqueu aquí.