 |
| copyright@Núria Aguadé |
Barcelona que fa molts anys que està immers al món de la música. Després d’experiències amb la música antiga i renaixentista, a principis de la dècada actual se li va acudir pegar-li una volta a la seva carrera i retre-li un homenatge a un músic, universalment famós i ara retirat, o això crec jo, la qual música sempre li va agradar: Mike Oldfield (Reading, Anglaterra, 1953). En uns pocs dies Xavier va certificar la seva idea amb la creació d’un projecte musical anomenat Opus One, on un bon grapat de músics de primer nivell es fixaren com a propòsit únic tocar les obres del músic anglès. I així han anat fent concerts amb peces tan conegudes com Tubular Bells, Ommadawn i Hergest Ridge. Dins d’aquests concerts, el passat 27 d’abril Opus One va tocar al Teatre de la Rambleta de València, quasi ple de gom a gom, molts aplaudiments i repetició de bisos, on interpretaren Tubular Bells i una selecció de temes «oldfinians» més curts, però ben coneguts. En acabar l’acte, mentre els músics plegaven els seus instruments, aparaularem una entrevista telefònica per a uns dies després. Aquesta és la transcripció de la nostra conversa, duta a terme la tarda del darrer dimecres del passat mes d’abril. Hi havia uns quants temes interessants al damunt de la taula. La gravadora els va registrar tots. O això crec jo.
Xavier, crec que des de la
teva infantesa t’agradava la música. Què significa la música per a tu?
Doncs mira, no ho sé. En aquella
època no tenia clar què volia fer. La meva opció primera va ser Belles Arts,
però al final per un seguit de circumstàncies em vaig decidir per estudiar
música. Però no ho tenia molt clar, perquè també volia fer Filosofia, que la
vaig estudiar després. Òbviament, a hores d’ara, ja la música és la meva vida,
per dir-ho d’alguna manera. Encara que jo tinc moltes altres coses que també
m’agraden, però pot ser que la música és a la que més m’hi dedico
professionalment.
També has sigut professor de
música. Actualment, es pot viure de la música a l’estat espanyol?
És molt complicat. Aviam, poden
viure únicament de fer música els grans intèrprets i, en el cas de la música
moderna, els professionals que estan molt valorats i toquen constantment, ara
amb un grup, després amb un altre, avui amb un artista, demà amb un altre. La
resta, és a dir, més o menys tots, trampegen entre la docència i els concerts.
És clar que com més concerts menys docència i a l'inrevés.
